La pregunta que més he rebut el darrer trimestre ha estat aquesta: com ho podem fer per evitar que els alumnes facin trampes a les proves i exàmens en línia?
He fet una recerca al respecte i ara passaré a compartir-la amb vosaltres.
Hi ha països on tenen tradició de proves a distància. En aquestos països hi ha empreses dedicades a garantir la validesa dels exàmens en línia.
Cerqueu “online proctoring tools” a Google i veureu el negoci que se mou aqui darrera.
Estat de l’art anti-còpia
La companyia més estricta fa instal·lar les seves propies càmares, col·locar-les amb instruccions precises a l’habitacle, posa un vigilant en linia durant tot l’examen observant l’alumne. Instal·la un programari de control remot per poder observar la pantalla, fa donar una volta per l’habitació amb la càmara encesa a l’estudiant per veure si està sol o si te equipament amagat. Fa reconeixement facial, vigila el temps que els ulls surten de la pantalla, i pren mètriques de les pulsacions del teclat per si hi ha inactivitat anormal. Per si de cas, aleatoriament demana a l’usuari fer coses en pantalla per provar que el video és en directe.
A més, aquestes mesures se combinen amb un programari de tests estricte. Si abandones la pantalla tanca la prova. No pots tornar endarrera si passes una pregunta, les preguntes son aleatories, les preguntes tenen models diferents, els alumnes no se coneixen entre ells, ni fan el mateix examen al mateix temps. El temps de la prova és reduït i les preguntes complexes i obertes. Per arrodonir-ho, les respostes se pasen per una inteligencia artificial que procesa la redacció, la compara amb les redaccions dels altres examinats i amb proves dels darrers anys així com de material d’internet i detecta el plagi a nivell estadístic. Marcant indexos de probabilitat de plagi que en molts de casos signifiquen la descalifació de l’alumne hagi copiat o no.
Amb aquesta tècnica, que es considera la més segura de totes, la tasa de copiades se redueix al 5%. Però observeu que un 5% segueix copiant.
No hi ha res que motivi mes a un enginyer que enfrontar-se a un altre enginyer en un duel d’enginy. Així que s’ha creat una comunitat d’enginyers que se dedica a cercar la forma de fer trampes a exàmens davant totes les possibles restriccions imposades. De moment no han trobat res que els impedeixi fer trampes si volen.
Què implica això? Que podem dificultar la tasca de copiar, però no la podem evitar.
La nova desigualtat
Estem afavorint una nova desigualtat.
Només els que tenen recursos podràn copiar. Perquè recordeu que no podem evitar les còpies, només encarir-les.
Fent-ho així, tornam a perjudicar des del sistema educatiu els més desfavorits.
Què farem llavors?
El problema sembla que és l’avaluació en sí. L’avaluació actual no respón a les necesitats ni de l’alumnat ni del professorat.
L’avaluació basada en un llistó universal no funciona. L’avaluació hauria de basar-se en la millora individual de l’alumnat.
Un exemple visual:
Agafem el test de Cooper d’E.F. Durant 12 minuts has de còrrer 2400 m per obtenir un 10 i amb menys de 1800 m no arribes al 5.
Imaginem un alumne sedentari, que abans de la quarententa no corria ni 400m. Imaginem també un alumne atlètic que corria 3500m abans de la quarentena.
Si durant la quarentena el sedentari ha entrenat cada dia, possiblement podrà còrrer ara mateix 1700m, seguirà suspenent tot i haver millorat un 300% el seu rendiment anterior.
Si durant la quarentena l’atleta no ha fet res, igual segueix corrent 2400m, i seguirà amb un 10 tot i haver empitjorat gairabé un 40% el seu estat físic.
Aquesta avaluació sembla com a mínim injusta. Així ho veim nosaltres i així ho veuen els alumnes. Si l’esforç personal no té recompensa i recompensam a qui fa trampes, llavors estem premiant la conducta equivocada.
El futur s’ha de crear damunt el que demanem al present. Toca fer un canvi de paradigma.
Avaluar la millora individual dels alumnes és factible precisament gràcies a la tecnologia.
Ser informàtic es com ser dibuixant. Pots crear qualsevol cosa que se te passi pel cap. Hi ha grans creatius que són grans dibuixants, però també hi ha grans dibuixants que fan feina amb grans guionistes.
Heu de pensar en què voleu demanar als informàtics. No consumir el que us venguin, sino demanar el que necessitau.
Imaginau un món on les trampes decideixen el teu futur i obtindràs un futur propi d’una distopia autoritaria. Amb implants neuronals per controlar a la població i xarxes de cirurgians operant sota un pont a les afores per anular aquestes proteccions de l’estat. Per què ni tant sols un implant neuronal, aconseguirà mes del 95% d’efectivitat. Voleu el futur de Gataka? Perquè allà tampoc poden evitar les trampes.
Imagineu un món on les trampes han perdut tot el sentit i encamineu cap aqui els vostre esforç.
En aquest futur, fer trampes no ofereix cap incentiu ni recompensa, és un futur més igualitari, més social, que fomenta l’autoestima i parla d’educació en el seu sentit més ampli.
Si heu jugat mai amb el Memrise o amb qualsevol joc educatiu recent i d’èxit haureu notat una cosa molt curiosa. Te fan fer més exercicis d’allò que més te costa, i menys d’allo que ja domines. Se regulen al teu nivell ràpidament i treuen del tu el teu màxim potencial.
Aquestes aplicacions no te diuen si arribes al 5 o no, no els hi interessa el resultat numèric, no te posen nota, no te jutgen. Els interessa que milloris, que sapigues avui una mica mes que ahir i que segueixis practicant a diari. Un cop en saps prou, l’apliació se queda petita i necessites un mestre, qualcú que t’ajudi a seguir creixent com a estudiant. No es tracta de que les aplicacions ens reemplacin, sino de que ens complementin.
Voleu dir que no és això el que nosaltres hem de perseguir realment?
Voleu dir que el nostre objectiu no és que els alumnes gaudeixin estudiant? Que el nostre objectiu no és que millorin dia a dia? Voleu dir que nosaltres no volem que cadascu arribi al seu màxim potencial? De debó pensau que una nota al butlletí pot resumir la vida d’un alumne durant 9 mesos a l’any?
No seriem tots més feliços reconeixent l’esforç i la millora individual de cadascun dels nostres alumnes? No seria fabulós poder ajudar als nostres alumnes quan ens ho demanin, sense haver d’avançar temari deixant mitja classe endarrera. No seria aquest un món més just, més igualitari i el punt de partida per a una societat millor?
L’educació del futur, necessita de bons guionistes. De professors i professores que entenguin l’educació com la millora continua de l’individu, com un creixement personal de l’alumne, com una activitat lúdica i intelectual al mateix temps.
Com un enriquiment, que recompensa l’esforç i no el resultat final. Un enriquiment que recompensa el procés per damunt de la producció. Que no jutja, que no converteix a l’alumne en un número ni redueix les assignatures a un llistó que s’ha de superar a tota costa sense importar si superar-lo implica aprendre alguna cosa pel camí.
No podem evitar les trampes, però podem evitar que fer-les tingui cap mena de recompensa, ni impacte sobre l’avaluació. No podem evitar les trampes, però podem crear una escola millor on les trampes no tinguin impacte, ni sentit de ser.
Els comentaris estan oberts … somieu en veu alta i els vostres somnis és faran realitat.
“Que cuando aprendo no es por la experiencia en sí, sino el momento
Que me pille dispuesto y abierto” -El Chojin-
No soy hetero
No soy afro, ni español, ni ateo
No soy lo que ven, ni soy lo que intento que crean
Soy una mente en pelea, soy un jaleo
Soy la contradicción cuando quiero hacer algo y no lo hago
Y luego me arrepiento, y me enfado
Soy la promesa esa de: “a partir de ahora, verás”
Y me lo creo de verdad, hasta que la cago
Soy un montón de buenas intenciones, lo juro
Y reciclo, y cuido de mi gente, y me preocupo
Pero también tengo mi punto oscuro
Y hay cosas que no quiero compartir porque no quiero
Son mis asuntos
Eso que te sirvió no sobra
Se puede aprovechar si lo transformas y le das otro uso
Tengo un cubo para envases y otro para disgustos
Con uno cuido mi salud, con el otro mi mundo
Soy lo que muestro y lo que oculto
Soy un niño al que obligan a ser adulto
No sé quién se ha inventado eso de los años, pero yo no envejezco, yo me descubro
Y me di cuenta de que hay tantas vidas ahí fuera, como ideas aquí dentro
Que el tiempo convierte tragedias en recuerdos
Que cuando aprendo no es por la experiencia en sí, sino el momento
Que me pille dispuesto y abierto
Lo que me sobra no lo tiro, lo reciclo
Soy y no soy
Y voy cambiando a lo largo del camino
Porque soy, y no soy
Como todos, también voy buscando mi sitio
Soy y no soy, soy
Y
Si un montón de gente me entiende, será porque es normal sentirse extraño
No me gusta que me etiqueten, soy más complicado que cualquier cartel que me hayan colocado
He estado en relaciones tóxicas, me he envenenado
De odio; pero también de amor, de éxito y fracaso
Y todos los venenos son igual de malos
Por mucho que unos sean más dulces y otro más amargos
Igual no hay poesía en el sufrimiento
Aunque veas que puedo describir lo feo con un texto bello
No hay poesía en el tormento, ni hay poesía en el bajón existencial que me da cada cierto tiempo
Pero sí que a veces aprendes en ese proceso y conoces gente excelente
Y te vas conociendo, y crees que vas entendiendo mejor de qué va el juego
Hasta que un día crees que no, y luego que sí y así vas creciendo
Suena contradictorio, pero es cierto
Con cada pieza que pierdo me siento más completo
No sé qué es lo que me queda aquí dentro
Pero deber ser lo bueno, lo importante, espero
Antes me daba envidia la gente segura
Ahora me da desconfianza y un poco de angustia
La perspectiva de vivir una vida sin cambiar lo cierto es que me asusta, porque
Lo que me sobra no lo tiro, lo reciclo
Y soy y no soy
Y voy cambiando a lo largo del camino
Porque soy y no soy
Como todos también voy buscando mi sitio
Soy y no soy, soy
